El nou caciquisme?

“El triomf de les esquerres”. Així va titular La Vanguardia la notícia que parlava del resultat de les eleccions a Corts de la Segona República del 28 de juny de 1931. Aquests comicis van aconseguir una participació d’un 70,4%, un percentatge qualificat d’altíssim al qual no s’havia arribat mai a Barcelona. Sens dubte, una implicació ciutadana que no aconsegueixen ni de bon tros els polítics d’avui. Les eleccions del 31 van ser els primers comicis democràtics “nets” després de la dictadura de Primo de Rivera, alliberats gairebé totalment del característic caciquisme de l’època de la Restauració.

Després de la Transició es va decidir donar cobertura judicial al sistema de vot per evitar aquestes picaresques polítiques. No obstant això, uns 30 anys més tard, durant aquesta última setmana, el PP ha estat acusat d’intentar alterar la voluntat dels ciutadans amb una presumpta falsificació de vots per correu a Melilla i una inflació del cens a una localitat gallega: pràctiques pròpies de l’època del govern d’alternança de Cánovas i Sagasta en què es falsificaven les llistes del cens, els difunts votaven i els partits subornaven la gent per aconseguir més simpatitzants.

La jutge va dictaminar ahir que “no veu delicte en la còpia de formularis de vot per correu” ja que no està provat que s’actués amb la finalitat d’enganyar. Es van pensar que el que feien “no anava en contra de la llei”. De totes maneres, encara està pendent el cas d’Outeiro de Rei (Lugo), en el qual s’acusa el PP d’inflar el cens amb presos i amb avis i àvies d’un geriàtric sense haver-los avisat. Si aquesta intenció es confirma, els populars hauran comès greu atemptat a la societat democràtica en què vivim i aquest fet suposarà una regressió a temps anteriors a la data tan assenyalada de què parlàvem al principi: el dia que el partit que va guanyar les eleccions ho va fer, després de molt de temps, de manera legítima.

La tàctica del desprestigi

No explicar què pretenen fer, sinó criticar allò que han fet malament els altres i utilitzar-ho com a contraexemple. I a partir d’aquí, prometre que es farà millor. És la tècnica més utilitzada pels polítics (del tot legítima, això sí) i Xavier Trias es va fer un fart de fer-la servir dilluns a la roda de premsa que va fer-nos a la Universitat Pompeu Fabra.

Polítiques socials fashion però coixes, venda excessiva de sòl públic, ordenança cívica mal plantejada, manca d’experiència de l’Hereu, i habitatge protegit insuficient. Aquests van ser alguns d’aquests contraexemples que l’alcaldable nacionalista va utilitzar i va rebatre amb la seva convicció per a les polítiques socials i la seva intenció de fer consultes populars, la promesa d’una bona gestió de sòl públic, una ordenança de prevenció, l’experiència que l’avala com a Conseller i la seva intenció de construir milers d’habitatges de protecció oficial. Imagineu-vos! Tot això aconseguirem si triem al Trias…

Persuasió. És la seva feina però realment creieu que amb 4 anys seria capaç de convertir Barcelona en aquest món de flors i violes? Penso que les coses no són tan fàcils. Cada vegada menys gent es creu els polítics i això queda clarament palès en els alts índexs d’abstenció. Trias es va presentar com “el convergent de les polítiques socials”. Què més s’inventaran? El Carod que enyora Franco? La Mayol nuclear? L’Aznar que parla sense vergonya però parla en llibertat? Visca la creativitat dels polítics!