Una pistola pel recent nascut!

Si us digués que un nen de dues setmanes té una pistola com aquesta, què pensaríeu? Suposo que no em creuríeu o si veiéssiu que realment estic dient-ho seriosament, us indignaríeu o us escandalitzaríeu. Si us digués que es tracta d’un personatge d’una pel·lícula hollywoodiana, ja no us estranyaria tant. Pensaríeu: “una pel·lícula feta als Estats Units… ja se sap!”. Però, tots sabem que el dia que es va repartir el sentit comú, faltaven molts americans i que les seves actituds surrealistes superen en molts casos les que passen pel cap a molts escriptors de ficció.

Us estic parlant d’una història real. Ludwig Bubba és un nen que va néixer fa dues setmanes al si d’una família molt intel·ligent i previsora de l’Estat d’Illinois. Els Estats Units són perillosos i cal estar preparat. Suposo que per això, l’avi del nen li va comprar una pistola com la que heu vist. La seva originalitat és d’admirar, eh? Com que tots els avis opten per regalar el llitet, el cotxet o robeta, ell va voler ser diferent. I el pare del nen, Howard Ludwig, no només va estar d’acord amb el seu progenitor i no va posar en dubte la seva integritat mental, sinó que va decidir tramitar el permís d’armes del nadó. I ja el té; mireu que content que se’l veu.

Què passa en aquest país? Com és que passen coses així a la primera potència mundial? Per què tenen tanta por? Per què són tan pro armes i com és que mai escarmenten? Trobeu alguna explicació al comportament d’aquest pare i d’aquest avi? Fa un mes del tiroteig de la universitat de Virgínia i segur que si no es replantegen les coses, serem testimonis de moltes més desgràcies com aquesta. I, anant més enllà, per què aquesta família ha decidit transmetre la seva actuació als mitjans? N’estan orgullosos? Sens dubte, el millor que podrien fer, seria donar aquest bebè en adopció.

Escriptors entre reixes

L’any 1978 es van escapar 45 presos de la Model de Barcelona. Un d’ells, Juan Diego Redondo, va ser l’ideòleg d’aquesta fuga, una de les més grans que s’han registrat mai a Espanya. Redondo havia entrat a la presó l’any 1975 a l’edat de 16 anys sense saber llegir ni escriure. No obstant això, gairebé tres dècades després i encara complint condemna, va publicar un llibre que va titular “La fuga dels 45”, un relat autobiogràfic que explica com va preparar la fugida.

El llibre va ser un èxit. Es van exhaurir les quatre primeres edicions en tan sols tres mesos. Fenòmens com aquest serveixen per acostar a la gent la desconeguda realitat de la vida presidiària i avalen l’interès social en el fet que els presos puguin dir la seva tot i estar privats de llibertat.

El Centre Penitenciari de Joves de Barcelona ha decidit donar veu als seus reclusos amb una nova tecnologia: el blog. Els impulsors de la iniciativa consideren que el fet que aquests joves puguin publicar diàriament les seves reflexions a Internet accelera el seu procés d’aprenentatge i reinserció. Així mateix, els blogs permeten comentaris de tots els internautes i això els fa més proper el món de l’altra banda de les reixes. Cal dir, però, que Internet arriba a les seves cel·les amb certa restricció: tota interacció amb l’exterior s’ha de limitar estrictament a la que es cenyeixi als temes dels seus escrits.

Els “bloggers des de la presó” poden explicar-nos la seva història igual que ho va fer Juan Diego Redondo i els responsables de la proposta sostenen la tesi que aquests blogs facilitaran la inclusió social dels seus autors. A Redondo escriure no li va servir per deixar de delinquir ja que un any més tard de la publicació de la seva obra es va escapar de la presó i va assaltar un supermercat.

Veurem si quan els joves recuperin la llibertat quedarà demostrada l’eficàcia del projecte. L’única cosa que diferencia els seus escrits amb els del responsable de “La fuga dels 45” és que disposen de la comunicació bidireccional pròpia dels blogs, que tot i estar limitada, els permet una interacció amb l’exterior que un llibre no concedeix.

Els CV i els prejudicis

Si no gaudeixes d’una salut òptima, ets homosexual, ets massa jove o massa vell, o ets dona, ho tindràs més difícil a l’hora de trobar feina. Aquesta és la conclusió a la qual ha arribat, a grans trets, l’Organització Internacional del Treball en un informe sobre la igualtat en el món laboral que van presentar ahir a Brusel·les.

L’estudi revela que, tot i la lluita contra la diferència de sous d’homes i dones, aquesta bretxa ha crescut entre el 1995 i el 2004 a països de la UE com Espanya, Alemanya i Dinamarca. No obstant, la participació femenina en el món laboral sí que ha augmentat durant aquest període, en què a Espanya encara no estava vigent el gran pas cap a la pal·liació d’aquestes desigualtats:  la Llei d’Igualtat que es va aprovar al Congrés el març passat.

Les lleis normalment van per darrera d’allò que socialment està acceptat. Un clar exemple relativament recent seria la dels matrimonis homosexuals. No obstant, la Llei d’Igualtat va per davant de la societat ja que la discriminació de sexe, per desgràcia, encara existeix. Tal com va dir Zapatero, aquest a llei pretén canviar “per bé, radicalment i per sempre la societat espanyola”. Caldrà esperar per veure si aquesta transformació queda reflectida en futurs estudis.

La solució dels britànics per equiparar els sous d’homes i dones treballadors de l’Estat ha estat la de reduir el dels funcionaris. Que intel·ligents! Qui sap si aviat sentirem a parlar de més lleis ridícules per evitar les discriminacions de què parla l’estudi. Una possible llei podria ser una que obligués que, que les llistes electorals estiguin equilibrades quant a orientació sexual, índex de massa corporal, edat, fumadors i no fumadors, vegetarians i carnívors, etc.

Se us acut alguna altra manera d’eliminar aquests prejudicis que fan que cada dia es tirin injustament tants currículums, en alguns casos segurament brillants, a la paperera?