La nova sàvia

Sofía ve de la paraula grega “saviesa”. Una qualitat que ve de fàbrica a tots els membres de la família real. La recent nascuda infanta Sofía fins i tot la portarà escrita al seu carnet d’identitat. Ben segur que aviat aprendrà que els seus palaus no seran de joguina com la resta de nenes, sinó de veritat i que podrà viure de renta perquè ha tingut la sort de néixer al si d’una família privilegiada la funció de la qual és cada vegada més dubtosa; una família que ens surt molt cara a tots i a totes.

Per què serveix la monarquia? Per inaugurar espais? Per relacionar-se internacionalment? Això ho podrien fer perfectament els polítics que, de fet, ja ho fan. Naixements, funerals, casaments, viatges, despesa dels mitjans públics per explicar-nos la seva vida… tot va sumant. Almenys aquesta vegada no ha plogut i no s’han hagut de gastar els diners en un cobert. La monarquia ens surt molt cara i la seva funció és cada vegada més dubtosa i impròpia d’un país modern. Prepareu les butxaques que ja en tenim una més per mantenir.

El nou caciquisme?

“El triomf de les esquerres”. Així va titular La Vanguardia la notícia que parlava del resultat de les eleccions a Corts de la Segona República del 28 de juny de 1931. Aquests comicis van aconseguir una participació d’un 70,4%, un percentatge qualificat d’altíssim al qual no s’havia arribat mai a Barcelona. Sens dubte, una implicació ciutadana que no aconsegueixen ni de bon tros els polítics d’avui. Les eleccions del 31 van ser els primers comicis democràtics “nets” després de la dictadura de Primo de Rivera, alliberats gairebé totalment del característic caciquisme de l’època de la Restauració.

Després de la Transició es va decidir donar cobertura judicial al sistema de vot per evitar aquestes picaresques polítiques. No obstant això, uns 30 anys més tard, durant aquesta última setmana, el PP ha estat acusat d’intentar alterar la voluntat dels ciutadans amb una presumpta falsificació de vots per correu a Melilla i una inflació del cens a una localitat gallega: pràctiques pròpies de l’època del govern d’alternança de Cánovas i Sagasta en què es falsificaven les llistes del cens, els difunts votaven i els partits subornaven la gent per aconseguir més simpatitzants.

La jutge va dictaminar ahir que “no veu delicte en la còpia de formularis de vot per correu” ja que no està provat que s’actués amb la finalitat d’enganyar. Es van pensar que el que feien “no anava en contra de la llei”. De totes maneres, encara està pendent el cas d’Outeiro de Rei (Lugo), en el qual s’acusa el PP d’inflar el cens amb presos i amb avis i àvies d’un geriàtric sense haver-los avisat. Si aquesta intenció es confirma, els populars hauran comès greu atemptat a la societat democràtica en què vivim i aquest fet suposarà una regressió a temps anteriors a la data tan assenyalada de què parlàvem al principi: el dia que el partit que va guanyar les eleccions ho va fer, després de molt de temps, de manera legítima.

Semifesta

José Montilla ha apostat per un Sant Jordi diferent: sense missatge institucional, ha recuperat la tradició d’anar a missa i s’ha negat a fer declaracions a la premsa durant el l’esmorzar que es fa cada any. No obstant això, en Josep Cuní ha tingut el privilegi de poder-lo entrevistar: una tasca no gens fàcil principalment per la parsimònia i el domini avançat de la llengua catalana que caracteritza el President.

Aquesta diada és un dels símbols més importants (per no dir el que més) de la identitat catalana. A quin català de soca-rel no li agrada sortir al carrer en un dia com avui i respirar l’ambient de catalanitat, d’intel·lectualitat i d’amor que caracteritza el Sant Jordi? A cap. No creieu que una data com aquesta es mereixeria estar en vermell al calendari? Per què no és festa el 23 d’abril? (per aquells que no formen part del col·lectiu d’estudiants de la Universitat Pompeu Fabra, una minoria privilegiada).

En Montilla no sé com ho ha fet anar exactament durant l’entrevista però ha vingut a dir que era un dia “mig de festa”. Per què només mig festeig si es tracta d’una jornada que mou molta més multitud que el Dia Nacional de Catalunya: un dia polititzat que commemora l’abolició de les institucions i llibertats civils catalanes? No qüestiono la celebració de la Diada però crec que no l’hem feta tan nostra com el dia de Sant Jordi, que per molts catalans és el més bonic de l’any i que, a més, es celebra oficialment des d’abans de la derrota de la Guerra de Successió. I què coi, que l’11 de setembre tothom se’n va de pont!

De totes maneres, si fos festa per Sant Jordi, potser també l’aprofitaríem per anar-nos-en i no gaudiríem d’aquest magnífic ambient ni de la gran oferta d’estudis de ràdio i platós de televisió desplaçats al centre de la ciutat. Potser millor que es quedi tal com està, no? Montilla és savi.

‘Closed contents’

Últimament es parla molt del coneixement públic, obert, gratuït i sense fronteres. Clars exemples en són el software lliure i les llicències Creative Commons, que últimament estan tan de moda. Un coneixement fet entre tots i per a tots. Algunes universitats, com l’anglesa Open University, ja han posat a disposició part del material que generen al públic i es preveu que en un futur sigui l’habitual en tots els centres. És a dir, que si a mi per exemple m’interessa descarregar-me els apunts d’una assignatura de medicina de la universitat X, podré fer-ho.

Em sembla perfecte. Serà un gran recurs per als universitaris i per a tots els ciutadans que tinguin interès en formar-se en qualsevol matèria que els inquieti, amb una filosofia semblant a la de l’@teneu universitari que actualment ja ofereix la UOC però de manera gratuïta. No obstant això, em sembla del tot contradictori que d’una banda es parli tant dels open contents i alhora d’un possible préstec de pagament a les biblioteques.

Una idea totalment antagònica a la idea del coneixement obert: les biblioteques hauran de pagar de 20 cèntims per a cada préstec en concepte de drets d’autor dels escriptors. Molts reconeguts escriptors hi estant en contra i ja s’ha creat una plataforma en contra de l’aplicació d’aquest cànon: No al préstamo de pago en bibliotecas. Avui mateix s’ha fet un acte de protesta a Madrid a la Biblioteca Nacional d’Espanya.

No obstant això, alguns sí que hi estan d’acord. Dijous passat El Periódico de Catalunya publicava una notícia on es deia que l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i l’Associació Col·legial d’Escriptors de Catalunya reivindicaven l’aplicació d’aquest cànon. Consideren que és “escandalós” que es vulneri d’aquesta manera la llei de propietat intel·lectual (no aplicant encara el cànon).

Què passarà si s’acaba aplicant ? Es tancaran biblioteques? Ens posaran més restriccions a l’hora d’agafar llibres en préstec? Les biblioteques oferiran menys títols perquè disposaran de menys pressupost? A mi aquestes possibles conseqüències sí que em semblen “escandaloses”…

Grau de gravetat

Gairebé fa un mes Antena 3 ens va sorprendre amb Cambio Radical. “Et canviarà la vida”. Aquest és el lema del programa i realment és així. Un nas nou, uns pits més grossos, una mica de botox, un somriure profident… el que calgui per deixar enrera el passat, guanyar autoestima i aconseguir així ser més feliç.

Amb un bisturí, implants dentals, pròtesis de silicona, succions de litres de grassa i quatre edicions del programa ja han renascut vuit persones. La Teresa Viejo (presentadora del programa) ja és tota una experta en cirurgia estètica. La seva feina és fàcil: ha d’anar fent resums incrementals de les operacions que es van fent a cada concursant, posar el dit a la llaga als seus traumes i als dels familiars, i mostrar llavors que el programa és fantàstic i els fa desaparèixer tots.

El programa ha aixecat polèmica des de la primera emissió: concursants en coma, incitació a fer-se més retocs, concurrència d’operacions que s’haurien de fer per separat, dentistes que vulneren el seu codi deontològic, etc. I la veritat és que no és per per menys. No estic en contra de la cirurgia estètica però sí en què se’n faci un espectacle i, a més, que es faci així de malament.

A partir d’avui els d’Antena 3 encara seran més dolents perquè Cuatro ha estrenat avui Desnudas, un programa amb una filosofia semblant però que canvia el pas pel quiròfan per lliçons d’estètica, harmonia i estilisme. En definitiva, més políticament correcte.

La Conchi ha estat la primera. Abans era una noia acomplexada, un pèl grassoneta i que no es podia ni mirar el mirall. Ara, després del seu pas pel programa ha après com treure el màxim partit del seu físic, a vestir-se i a maquillar-se. Al final ha suportat i fins i tot ha estat orgullosa de veure’s despullada projectada en una pantalla gegant de la Gran Via de Madrid! I el que té més mèrit: sense l’ajuda de cap cirurgià.

Visca la varietat d’oferta. A partir d’ara tothom qui vulgui fer un canvi radical podrà decidir intentar acceptar-se tal com és i aprendre a maximitzar allò que té o, en cas que sigui impossible, patir una mica més o fer-se construir una façana nova a mida. Dependrà d’això, del grau de gravetat.

La tàctica del desprestigi

No explicar què pretenen fer, sinó criticar allò que han fet malament els altres i utilitzar-ho com a contraexemple. I a partir d’aquí, prometre que es farà millor. És la tècnica més utilitzada pels polítics (del tot legítima, això sí) i Xavier Trias es va fer un fart de fer-la servir dilluns a la roda de premsa que va fer-nos a la Universitat Pompeu Fabra.

Polítiques socials fashion però coixes, venda excessiva de sòl públic, ordenança cívica mal plantejada, manca d’experiència de l’Hereu, i habitatge protegit insuficient. Aquests van ser alguns d’aquests contraexemples que l’alcaldable nacionalista va utilitzar i va rebatre amb la seva convicció per a les polítiques socials i la seva intenció de fer consultes populars, la promesa d’una bona gestió de sòl públic, una ordenança de prevenció, l’experiència que l’avala com a Conseller i la seva intenció de construir milers d’habitatges de protecció oficial. Imagineu-vos! Tot això aconseguirem si triem al Trias…

Persuasió. És la seva feina però realment creieu que amb 4 anys seria capaç de convertir Barcelona en aquest món de flors i violes? Penso que les coses no són tan fàcils. Cada vegada menys gent es creu els polítics i això queda clarament palès en els alts índexs d’abstenció. Trias es va presentar com “el convergent de les polítiques socials”. Què més s’inventaran? El Carod que enyora Franco? La Mayol nuclear? L’Aznar que parla sense vergonya però parla en llibertat? Visca la creativitat dels polítics!

Gran Hermano i OT sense límits

El somni de molts joves és en entrar als concursos de telerrealitat. Són una bona oportunitat per fer-se popular i guanyar diners d’una manera fàcil: l’antítesi de la llei de l’esforç. És a dir, un xollo. En alguns casos les ganes d’entrar a aquest tipus de concursos esdevé obsessiva. Tinc entès que hi ha gent que es presenta més d’una vegada al mateix casting en diferents ciutats i tot

No obstant això, aquestes proves són molt dures i la majoria d’aspirants queden exclosos de ser partícips dels coneguts gran hermanos, operaciones triunfos, casas de tu vida i derviats. Es queden sense la possibilitat de fer realitat el seu somni (expressió molt utilitzada en aquest tipus de programes). A partir d’ara aquest segment de la societat condemnat a no poder viure en primera persona aquesta experiència tan prometedora, es podrà treure l’espina participant a aquests programes de manera virtual.

Avui s’ha anunciat que la productora Endemol i l’empresa de videojocs Electronic Arts (creadora d’Els Sims) llançaran al mercat en els propers mesos versions per a Internet dels concursos Gran Hermano i Operación Triunfo. Es tractarà d’una plataforma semblant al Second Life que permetrà als usuaris de crear-se el seu propi personatge i, per exemple, en el cas d’OT, enviar gravacions de les seves actuacions perquè l’audiència voti.

No em sembla una cosa escandalosa perquè s’han fet coses pitjors en el món dels videojocs. Si penso en la gran quantitat de jocs violents que hi ha al mercat això em sembla del tot inofensiu i crec que pot ser bastant divertit. Caldrà esperar per saber l’impacte que tindran. Penseu que amb aquestes versions “de segona divisió” dels programes alguns participants aconseguiran arribar als nivells de fama dels que s’emeten en els prime times televisius?

Això, per suposat, no serà gratuït del tot. M’imagino que la web estarà envaïda de publicitat i a la notícia que surt avui a El País diu que es farà pagar per descarregar-se les aplicacions i per votar als participants. Una nova manera d’aconseguir diners a través de la xarxa de les moltes que crec que apareixeran en els pròxims anys, que ens aniran fent oblidar cada vegada més el que feia un temps afirmàvem tan convençuts: “A Internet, tot és gratis”.

La crisi dels informatius de TV?

Un 35% de les llars espanyoles ja disposen d’accés a Internet. Tot un mèrit tenint en compte que vivim en un país on encara falta molt per aconseguir una bona relació qualitat preu en els serveis d’accés a Internet. Segur que molts de vosaltres heu contractat alguna vegada algun servei que us prometia una connexió a una velocitat fantàstica per només quatre duros al mes. Una connexió que potser no heu pogut ni arribar a estrenar o mai us ha acabat de funcionar bé.

Probablement heu acabat donant de baixa el servei. En aquest cas, estic convençut que no ha estat una tasca gens fàcil i us han posat tot tipus d’impediments, que no vau tenir a l’hora de donar-vos d’alta, on tot són facilitats i somriures.

Internet va calant cada vegada més a les nostres vides. Tot i aquests lleus impediments, segons un estudi publicat divendres passat, el 34% dels espanyols utilitzen la xarxa de xarxes com a primera font d’informació, per davant de la televisió(25%) i la premsa(26%).

És curiós perquè aquest estudi ha estat realitzat també als EUA, al Regne Unit, a Alemanya i a Holanda; i només a Espanya Internet ha superat la televisió. A mi, la veritat, em costa bastant de creure que això sigui una realitat. Vosaltres creieu que ens informem més per Internet que a través de la televisió i que llegim més diaris que no pas veiem telenotícies?

Si aquest estudi és realment un reflex fidel dels nostres hàbits , animo aquí a als caps d’informatius de totes les cadenes a innovar perquè la WWW i la premsa escrita, que us recordo que està en crisi, els estan passant la mà per la cara.

Que s’espavilin els conductors dels telenotícies! Això de posar-vos drets potser o d’oferir-nos primers plans no acaba de funcionar. Potser caldrà que ens informeu fent una coreografia, cantant-nos les notícies a ritme de teleprompter o sorprenent-nos cada setmana amb un canvi de look…

critièriC

Avui i per exigències d’una de les assignatures del pla d’estudi de Periodisme inauguro el meu blog. Un mitjà a través del qual intentaré difondre la meva opinió sobre què passa al món.

Procuraré ser crític i analitzar la realitat sota el meu humil criteri. De la unió d’aquestes dues paraules he obtingut aquest nom tan original: critièriC.

Espero que us resulti interessant.

Jordi Pueyo i Busquets.