Els nous (de)formats

Tan sols a l’Europa occidental hi ha 120.000 pacients en tractament de diàlisi i 40.000 a l’espera d’un transplantament de ronyó. Per aconseguir un nou ronyó aquests pacients s’han d’esperar una mitjana de tres anys i es preveu que l’any 2010 el temps s’allargui als deu anys.

La televisió estatal holandesa Nederland 3 ha volgut fer una denúncia a aquesta situació amb una iniciativa peculiar. No es tracta de cap reportatge, cap debat ni cap docusèrie, sinó d’un show de telerrealitat. La televisió està en constant innovació i els anomenats “nous formats” estan molt de moda. Si fa poc ens escandalitzàvem de la poca eticitat de Cambio Radical, aquest nou format que ha ideat el canal BNN i la productora Endemol (Gran Hermano) sembla anar molt més enllà: una holandesa de 37 anys que té un tumor cerebral incurable donarà un dels seus ronyons a un dels tres participants del programa.

La causa que al·leguen els ideòlegs del programa per justificar-lo no està malament però, fer “El gran show dels donants” (aquest serà el nom del programa) i jugar amb els sentiments d’una malalta terminal és la millor forma? I la seva família? I els participants del programa? Què passarà amb els que no guanyin?

És vergonyós que es jugui d’aquesta manera amb les persones en un àmbit tan delicat com és la salut i, en concret, els trasplantaments, que sempre han estat caracteritzats per l’anonimat [actualment Holanda no ja que un donant pot triar a qui cedeix els seus òrgans]. I no podem negar que el fet que el premi del concurs sigui un ronyó, li dóna un cert valor material que fa que el programa faci pensar en la venda d’òrgans. De fet, és així com l’ha qualificat la Federació Holandesa de Trasplants: “proper al tràfic d’organs”.

Tot era una broma!

(02/06/2007): http://www.elmundo.es/elmundo/2007/06/01/comunicacion/1180728697.html

Una pistola pel recent nascut!

Si us digués que un nen de dues setmanes té una pistola com aquesta, què pensaríeu? Suposo que no em creuríeu o si veiéssiu que realment estic dient-ho seriosament, us indignaríeu o us escandalitzaríeu. Si us digués que es tracta d’un personatge d’una pel·lícula hollywoodiana, ja no us estranyaria tant. Pensaríeu: “una pel·lícula feta als Estats Units… ja se sap!”. Però, tots sabem que el dia que es va repartir el sentit comú, faltaven molts americans i que les seves actituds surrealistes superen en molts casos les que passen pel cap a molts escriptors de ficció.

Us estic parlant d’una història real. Ludwig Bubba és un nen que va néixer fa dues setmanes al si d’una família molt intel·ligent i previsora de l’Estat d’Illinois. Els Estats Units són perillosos i cal estar preparat. Suposo que per això, l’avi del nen li va comprar una pistola com la que heu vist. La seva originalitat és d’admirar, eh? Com que tots els avis opten per regalar el llitet, el cotxet o robeta, ell va voler ser diferent. I el pare del nen, Howard Ludwig, no només va estar d’acord amb el seu progenitor i no va posar en dubte la seva integritat mental, sinó que va decidir tramitar el permís d’armes del nadó. I ja el té; mireu que content que se’l veu.

Què passa en aquest país? Com és que passen coses així a la primera potència mundial? Per què tenen tanta por? Per què són tan pro armes i com és que mai escarmenten? Trobeu alguna explicació al comportament d’aquest pare i d’aquest avi? Fa un mes del tiroteig de la universitat de Virgínia i segur que si no es replantegen les coses, serem testimonis de moltes més desgràcies com aquesta. I, anant més enllà, per què aquesta família ha decidit transmetre la seva actuació als mitjans? N’estan orgullosos? Sens dubte, el millor que podrien fer, seria donar aquest bebè en adopció.

Escriptors entre reixes

L’any 1978 es van escapar 45 presos de la Model de Barcelona. Un d’ells, Juan Diego Redondo, va ser l’ideòleg d’aquesta fuga, una de les més grans que s’han registrat mai a Espanya. Redondo havia entrat a la presó l’any 1975 a l’edat de 16 anys sense saber llegir ni escriure. No obstant això, gairebé tres dècades després i encara complint condemna, va publicar un llibre que va titular “La fuga dels 45”, un relat autobiogràfic que explica com va preparar la fugida.

El llibre va ser un èxit. Es van exhaurir les quatre primeres edicions en tan sols tres mesos. Fenòmens com aquest serveixen per acostar a la gent la desconeguda realitat de la vida presidiària i avalen l’interès social en el fet que els presos puguin dir la seva tot i estar privats de llibertat.

El Centre Penitenciari de Joves de Barcelona ha decidit donar veu als seus reclusos amb una nova tecnologia: el blog. Els impulsors de la iniciativa consideren que el fet que aquests joves puguin publicar diàriament les seves reflexions a Internet accelera el seu procés d’aprenentatge i reinserció. Així mateix, els blogs permeten comentaris de tots els internautes i això els fa més proper el món de l’altra banda de les reixes. Cal dir, però, que Internet arriba a les seves cel·les amb certa restricció: tota interacció amb l’exterior s’ha de limitar estrictament a la que es cenyeixi als temes dels seus escrits.

Els “bloggers des de la presó” poden explicar-nos la seva història igual que ho va fer Juan Diego Redondo i els responsables de la proposta sostenen la tesi que aquests blogs facilitaran la inclusió social dels seus autors. A Redondo escriure no li va servir per deixar de delinquir ja que un any més tard de la publicació de la seva obra es va escapar de la presó i va assaltar un supermercat.

Veurem si quan els joves recuperin la llibertat quedarà demostrada l’eficàcia del projecte. L’única cosa que diferencia els seus escrits amb els del responsable de “La fuga dels 45” és que disposen de la comunicació bidireccional pròpia dels blogs, que tot i estar limitada, els permet una interacció amb l’exterior que un llibre no concedeix.

Els CV i els prejudicis

Si no gaudeixes d’una salut òptima, ets homosexual, ets massa jove o massa vell, o ets dona, ho tindràs més difícil a l’hora de trobar feina. Aquesta és la conclusió a la qual ha arribat, a grans trets, l’Organització Internacional del Treball en un informe sobre la igualtat en el món laboral que van presentar ahir a Brusel·les.

L’estudi revela que, tot i la lluita contra la diferència de sous d’homes i dones, aquesta bretxa ha crescut entre el 1995 i el 2004 a països de la UE com Espanya, Alemanya i Dinamarca. No obstant, la participació femenina en el món laboral sí que ha augmentat durant aquest període, en què a Espanya encara no estava vigent el gran pas cap a la pal·liació d’aquestes desigualtats:  la Llei d’Igualtat que es va aprovar al Congrés el març passat.

Les lleis normalment van per darrera d’allò que socialment està acceptat. Un clar exemple relativament recent seria la dels matrimonis homosexuals. No obstant, la Llei d’Igualtat va per davant de la societat ja que la discriminació de sexe, per desgràcia, encara existeix. Tal com va dir Zapatero, aquest a llei pretén canviar “per bé, radicalment i per sempre la societat espanyola”. Caldrà esperar per veure si aquesta transformació queda reflectida en futurs estudis.

La solució dels britànics per equiparar els sous d’homes i dones treballadors de l’Estat ha estat la de reduir el dels funcionaris. Que intel·ligents! Qui sap si aviat sentirem a parlar de més lleis ridícules per evitar les discriminacions de què parla l’estudi. Una possible llei podria ser una que obligués que, que les llistes electorals estiguin equilibrades quant a orientació sexual, índex de massa corporal, edat, fumadors i no fumadors, vegetarians i carnívors, etc.

Se us acut alguna altra manera d’eliminar aquests prejudicis que fan que cada dia es tirin injustament tants currículums, en alguns casos segurament brillants, a la paperera?

La nova sàvia

Sofía ve de la paraula grega “saviesa”. Una qualitat que ve de fàbrica a tots els membres de la família real. La recent nascuda infanta Sofía fins i tot la portarà escrita al seu carnet d’identitat. Ben segur que aviat aprendrà que els seus palaus no seran de joguina com la resta de nenes, sinó de veritat i que podrà viure de renta perquè ha tingut la sort de néixer al si d’una família privilegiada la funció de la qual és cada vegada més dubtosa; una família que ens surt molt cara a tots i a totes.

Per què serveix la monarquia? Per inaugurar espais? Per relacionar-se internacionalment? Això ho podrien fer perfectament els polítics que, de fet, ja ho fan. Naixements, funerals, casaments, viatges, despesa dels mitjans públics per explicar-nos la seva vida… tot va sumant. Almenys aquesta vegada no ha plogut i no s’han hagut de gastar els diners en un cobert. La monarquia ens surt molt cara i la seva funció és cada vegada més dubtosa i impròpia d’un país modern. Prepareu les butxaques que ja en tenim una més per mantenir.

El nou caciquisme?

“El triomf de les esquerres”. Així va titular La Vanguardia la notícia que parlava del resultat de les eleccions a Corts de la Segona República del 28 de juny de 1931. Aquests comicis van aconseguir una participació d’un 70,4%, un percentatge qualificat d’altíssim al qual no s’havia arribat mai a Barcelona. Sens dubte, una implicació ciutadana que no aconsegueixen ni de bon tros els polítics d’avui. Les eleccions del 31 van ser els primers comicis democràtics “nets” després de la dictadura de Primo de Rivera, alliberats gairebé totalment del característic caciquisme de l’època de la Restauració.

Després de la Transició es va decidir donar cobertura judicial al sistema de vot per evitar aquestes picaresques polítiques. No obstant això, uns 30 anys més tard, durant aquesta última setmana, el PP ha estat acusat d’intentar alterar la voluntat dels ciutadans amb una presumpta falsificació de vots per correu a Melilla i una inflació del cens a una localitat gallega: pràctiques pròpies de l’època del govern d’alternança de Cánovas i Sagasta en què es falsificaven les llistes del cens, els difunts votaven i els partits subornaven la gent per aconseguir més simpatitzants.

La jutge va dictaminar ahir que “no veu delicte en la còpia de formularis de vot per correu” ja que no està provat que s’actués amb la finalitat d’enganyar. Es van pensar que el que feien “no anava en contra de la llei”. De totes maneres, encara està pendent el cas d’Outeiro de Rei (Lugo), en el qual s’acusa el PP d’inflar el cens amb presos i amb avis i àvies d’un geriàtric sense haver-los avisat. Si aquesta intenció es confirma, els populars hauran comès greu atemptat a la societat democràtica en què vivim i aquest fet suposarà una regressió a temps anteriors a la data tan assenyalada de què parlàvem al principi: el dia que el partit que va guanyar les eleccions ho va fer, després de molt de temps, de manera legítima.

Semifesta

José Montilla ha apostat per un Sant Jordi diferent: sense missatge institucional, ha recuperat la tradició d’anar a missa i s’ha negat a fer declaracions a la premsa durant el l’esmorzar que es fa cada any. No obstant això, en Josep Cuní ha tingut el privilegi de poder-lo entrevistar: una tasca no gens fàcil principalment per la parsimònia i el domini avançat de la llengua catalana que caracteritza el President.

Aquesta diada és un dels símbols més importants (per no dir el que més) de la identitat catalana. A quin català de soca-rel no li agrada sortir al carrer en un dia com avui i respirar l’ambient de catalanitat, d’intel·lectualitat i d’amor que caracteritza el Sant Jordi? A cap. No creieu que una data com aquesta es mereixeria estar en vermell al calendari? Per què no és festa el 23 d’abril? (per aquells que no formen part del col·lectiu d’estudiants de la Universitat Pompeu Fabra, una minoria privilegiada).

En Montilla no sé com ho ha fet anar exactament durant l’entrevista però ha vingut a dir que era un dia “mig de festa”. Per què només mig festeig si es tracta d’una jornada que mou molta més multitud que el Dia Nacional de Catalunya: un dia polititzat que commemora l’abolició de les institucions i llibertats civils catalanes? No qüestiono la celebració de la Diada però crec que no l’hem feta tan nostra com el dia de Sant Jordi, que per molts catalans és el més bonic de l’any i que, a més, es celebra oficialment des d’abans de la derrota de la Guerra de Successió. I què coi, que l’11 de setembre tothom se’n va de pont!

De totes maneres, si fos festa per Sant Jordi, potser també l’aprofitaríem per anar-nos-en i no gaudiríem d’aquest magnífic ambient ni de la gran oferta d’estudis de ràdio i platós de televisió desplaçats al centre de la ciutat. Potser millor que es quedi tal com està, no? Montilla és savi.

‘Closed contents’

Últimament es parla molt del coneixement públic, obert, gratuït i sense fronteres. Clars exemples en són el software lliure i les llicències Creative Commons, que últimament estan tan de moda. Un coneixement fet entre tots i per a tots. Algunes universitats, com l’anglesa Open University, ja han posat a disposició part del material que generen al públic i es preveu que en un futur sigui l’habitual en tots els centres. És a dir, que si a mi per exemple m’interessa descarregar-me els apunts d’una assignatura de medicina de la universitat X, podré fer-ho.

Em sembla perfecte. Serà un gran recurs per als universitaris i per a tots els ciutadans que tinguin interès en formar-se en qualsevol matèria que els inquieti, amb una filosofia semblant a la de l’@teneu universitari que actualment ja ofereix la UOC però de manera gratuïta. No obstant això, em sembla del tot contradictori que d’una banda es parli tant dels open contents i alhora d’un possible préstec de pagament a les biblioteques.

Una idea totalment antagònica a la idea del coneixement obert: les biblioteques hauran de pagar de 20 cèntims per a cada préstec en concepte de drets d’autor dels escriptors. Molts reconeguts escriptors hi estant en contra i ja s’ha creat una plataforma en contra de l’aplicació d’aquest cànon: No al préstamo de pago en bibliotecas. Avui mateix s’ha fet un acte de protesta a Madrid a la Biblioteca Nacional d’Espanya.

No obstant això, alguns sí que hi estan d’acord. Dijous passat El Periódico de Catalunya publicava una notícia on es deia que l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i l’Associació Col·legial d’Escriptors de Catalunya reivindicaven l’aplicació d’aquest cànon. Consideren que és “escandalós” que es vulneri d’aquesta manera la llei de propietat intel·lectual (no aplicant encara el cànon).

Què passarà si s’acaba aplicant ? Es tancaran biblioteques? Ens posaran més restriccions a l’hora d’agafar llibres en préstec? Les biblioteques oferiran menys títols perquè disposaran de menys pressupost? A mi aquestes possibles conseqüències sí que em semblen “escandaloses”…

Grau de gravetat

Gairebé fa un mes Antena 3 ens va sorprendre amb Cambio Radical. “Et canviarà la vida”. Aquest és el lema del programa i realment és així. Un nas nou, uns pits més grossos, una mica de botox, un somriure profident… el que calgui per deixar enrera el passat, guanyar autoestima i aconseguir així ser més feliç.

Amb un bisturí, implants dentals, pròtesis de silicona, succions de litres de grassa i quatre edicions del programa ja han renascut vuit persones. La Teresa Viejo (presentadora del programa) ja és tota una experta en cirurgia estètica. La seva feina és fàcil: ha d’anar fent resums incrementals de les operacions que es van fent a cada concursant, posar el dit a la llaga als seus traumes i als dels familiars, i mostrar llavors que el programa és fantàstic i els fa desaparèixer tots.

El programa ha aixecat polèmica des de la primera emissió: concursants en coma, incitació a fer-se més retocs, concurrència d’operacions que s’haurien de fer per separat, dentistes que vulneren el seu codi deontològic, etc. I la veritat és que no és per per menys. No estic en contra de la cirurgia estètica però sí en què se’n faci un espectacle i, a més, que es faci així de malament.

A partir d’avui els d’Antena 3 encara seran més dolents perquè Cuatro ha estrenat avui Desnudas, un programa amb una filosofia semblant però que canvia el pas pel quiròfan per lliçons d’estètica, harmonia i estilisme. En definitiva, més políticament correcte.

La Conchi ha estat la primera. Abans era una noia acomplexada, un pèl grassoneta i que no es podia ni mirar el mirall. Ara, després del seu pas pel programa ha après com treure el màxim partit del seu físic, a vestir-se i a maquillar-se. Al final ha suportat i fins i tot ha estat orgullosa de veure’s despullada projectada en una pantalla gegant de la Gran Via de Madrid! I el que té més mèrit: sense l’ajuda de cap cirurgià.

Visca la varietat d’oferta. A partir d’ara tothom qui vulgui fer un canvi radical podrà decidir intentar acceptar-se tal com és i aprendre a maximitzar allò que té o, en cas que sigui impossible, patir una mica més o fer-se construir una façana nova a mida. Dependrà d’això, del grau de gravetat.

La tàctica del desprestigi

No explicar què pretenen fer, sinó criticar allò que han fet malament els altres i utilitzar-ho com a contraexemple. I a partir d’aquí, prometre que es farà millor. És la tècnica més utilitzada pels polítics (del tot legítima, això sí) i Xavier Trias es va fer un fart de fer-la servir dilluns a la roda de premsa que va fer-nos a la Universitat Pompeu Fabra.

Polítiques socials fashion però coixes, venda excessiva de sòl públic, ordenança cívica mal plantejada, manca d’experiència de l’Hereu, i habitatge protegit insuficient. Aquests van ser alguns d’aquests contraexemples que l’alcaldable nacionalista va utilitzar i va rebatre amb la seva convicció per a les polítiques socials i la seva intenció de fer consultes populars, la promesa d’una bona gestió de sòl públic, una ordenança de prevenció, l’experiència que l’avala com a Conseller i la seva intenció de construir milers d’habitatges de protecció oficial. Imagineu-vos! Tot això aconseguirem si triem al Trias…

Persuasió. És la seva feina però realment creieu que amb 4 anys seria capaç de convertir Barcelona en aquest món de flors i violes? Penso que les coses no són tan fàcils. Cada vegada menys gent es creu els polítics i això queda clarament palès en els alts índexs d’abstenció. Trias es va presentar com “el convergent de les polítiques socials”. Què més s’inventaran? El Carod que enyora Franco? La Mayol nuclear? L’Aznar que parla sense vergonya però parla en llibertat? Visca la creativitat dels polítics!